Alan Fortuny Sicart

  Flueixo entre paisatges vasts i desoladors, bells són com la soledat i el silenci. La vida sense soroll, L'orquestra dels rius, el vent i la pluja. Allà on els ocells no hi són, els arbres escassegen, el granit s'escampa formant tarteres infinites els llacs  són  dels colors de cel, on els estats del sòlid I líquid es fonen entre el turquesa, el blau marí i un arc de tons paradís. Perquè  vull estar aquí? Que té l'alta muntanya que no tenen els ja massa civilitzats boscos o el massificat i desnaturalitzat litoral? Potser la duresa i la bellesa d'una vida fràgil, avorridament lenta, o els canvis no en tenen d'hores ni dies. Potser allà, on m' hi  trobo petit, nu i meravellosament sol No hi ha veus que criden al silenci, Que confonen l'egoisme amb la pau interior, els somnis amb la joventut, o la companyia amb l'amor. Potser en aquells racons, on em fa por la nit, la tempesta i el fred... No cal viure massa temps, ni com els altres volen, per raons més q