Tot va començar el darrer setembre, quan visitàvem el meu pare després d'anar a la boda d'un dels meus millors amics, el Joan. La visita va ser especialment breu, i vaig poder apreciar amb quina velocitat l'Alzheimer deixava bastant minvat el meu pare, en només tres mesos d'ençà ens vam veure.
Quan vius lluny de casa, els efectes d'una malaltia degenerativa sobre un familiar, són molt més evidents, i deixar els teus a milers de quilòmetres costa més que mai. Al avió de tornada a Alemanya on visc desde fa tres anys, passava que era el temps per fer un homenatge, un gest d'amor i de gratitud.
No només al meu pare, sinó a totes les persones, com la meva tieta Montse, i els seus ajudants, la Caro i la Marlene, que fan la vida del meu pare molt millor sense reconeixements ni premis.
A Fontpineda, on viu el meu pare, pots veure les muntanyes del ordal i el part del Garraf, en un bosc que sembla no acabar-se mai. Encara que els cims no fan més de 700 metres, pensar a creuar tots els turons fins al mar, sembla una fita impossible.
Els millors records del meu pare venen en part de llorenc del pendes, on hi vivien els nostres avis i tiets, aixi com fontpineda. Entre les dues poblacions, hi ha tres parcs o serres, així com diverses poblacions on hem viscut grans moments, i encara gaudim com a corredors de muntanya. El parc del Foix, Castellet, Vilanova i la Geltrú, el Garraf, Sitges, la Mola, el Montcau, el Puig d'agulles, la Creu del Aragall...Enllacar tots aquests punts emblemàtics, i arribar a Fontpineda, no només seria una gran travessa, sinó un camí ple de simbolisme al nostre entorn.
Vaig agafar els mapes del parc del Foix, el Garraf, i l'Ordal, i vàrem crear un itinerari de 84km amb uns 3200+, la majoria per sender, buscant els cims i la via mes aera possible. Per mi, la sensació de córrer per corriols amb pedres, vorejat del pi blanc i la vegetació mediterrània, amb el mar de fons, és un regal. Cobrir tots aquests parts i poblacions em porta a aquells caps de setmana entre vinyes, platjes i boscos.
Amb la ruta al cap i al cor, vam començar a organitzar l'esdeveniment: una travessa solidària de Castellet fins a fontpineda , on volem posar el centre el Mateu, i els herois que treballant per la malaltia i els que la pateixen.
Organitzar l'esdeveniment no és gents complicat quan amics, familiars i col·laboradors et confirmen el seu suport des de el començament.
Sempre hi ha dubtes a l'hora de fer públic l'malaltia aliena, però així com el càncer o La sida eren tabús, l'Alzheimer necessita ser conegut, públic i gestionat.
Per unir l'homenatge amb impacte real, volem donar visibilitat a una fundació de confiança com l'Anna Ribot, que ajuda a famílies amb pocs recursos que tenen familiars amb demència o Alzheimer.
La nostra idea és que la pel·lícula Passes per en Mateu, on mostrem el repte i la nostra història, animi a la gent a prendre consciència i fer donacions a la fundació .
Durant els 84 km de pujar I baixar, vam gravar hores de vídeo per poder fer la pel·lícula. Imagineu-vos el que suposa córrer 84km per muntanya i intentar gravar-ho tot...
Però no li vull afegir més epica, perquè amb els avituallaments de l'Oscar, la meva mare, i l'Elisa( la meva parella), va ser molt fàcil.
Durant la ruta, uns grans amics em van acompanyar.
Que el teu entrenador i els teus millors amics t'acompanyin quan fins I tot els tendons fan figa, és un honor...
L'últim avituallament va ser molt emotiu, el Pedro i la Ramona són, juntament amb els altres, uns herois humils que fan que Fontpineda i palleja siguin un espai solidari i protector de la natura. Són gent que admiro i que aprecio molt.
La meta estava a prop, després d'una baixada d'infart des de la creu de l'aragall, anàvem a casa del Mateu on gent molt especial ens esperava. La seva germana, la Montse, és la raó que el meu pare estigui tan ben cuidat, juntament amb la Caro i la Marlene . No podré córrer suficient per mostrar la feina que fan.
Travessar la meta, amb la línia sostinguda pel teu pare i la teva tieta, és un somni.
Celebrar la vida, l'amistat i l'amor és molt fàcil , i els 84km són un petit gest per la gent que cada dia, sense vídeos, reconeixements i gloria, fan autèntics miracles I la vida millor a aquells que ho tenen tan difícil.
Mil gracies als tutors legals, cuidadors i la fundacio Ana Ribot, per fer cada dia la major de les ultres vers una malaltia plena de dificultats, sobre la qual cal mes recursos i visibilitat.
Perquè és la suma de les accions locals la que faran el món un lloc més sa, solidari, i preciós.
Quan vius lluny de casa, els efectes d'una malaltia degenerativa sobre un familiar, són molt més evidents, i deixar els teus a milers de quilòmetres costa més que mai. Al avió de tornada a Alemanya on visc desde fa tres anys, passava que era el temps per fer un homenatge, un gest d'amor i de gratitud.
No només al meu pare, sinó a totes les persones, com la meva tieta Montse, i els seus ajudants, la Caro i la Marlene, que fan la vida del meu pare molt millor sense reconeixements ni premis.
A Fontpineda, on viu el meu pare, pots veure les muntanyes del ordal i el part del Garraf, en un bosc que sembla no acabar-se mai. Encara que els cims no fan més de 700 metres, pensar a creuar tots els turons fins al mar, sembla una fita impossible.
Els millors records del meu pare venen en part de llorenc del pendes, on hi vivien els nostres avis i tiets, aixi com fontpineda. Entre les dues poblacions, hi ha tres parcs o serres, així com diverses poblacions on hem viscut grans moments, i encara gaudim com a corredors de muntanya. El parc del Foix, Castellet, Vilanova i la Geltrú, el Garraf, Sitges, la Mola, el Montcau, el Puig d'agulles, la Creu del Aragall...Enllacar tots aquests punts emblemàtics, i arribar a Fontpineda, no només seria una gran travessa, sinó un camí ple de simbolisme al nostre entorn.
Vaig agafar els mapes del parc del Foix, el Garraf, i l'Ordal, i vàrem crear un itinerari de 84km amb uns 3200+, la majoria per sender, buscant els cims i la via mes aera possible. Per mi, la sensació de córrer per corriols amb pedres, vorejat del pi blanc i la vegetació mediterrània, amb el mar de fons, és un regal. Cobrir tots aquests parts i poblacions em porta a aquells caps de setmana entre vinyes, platjes i boscos.
Amb la ruta al cap i al cor, vam començar a organitzar l'esdeveniment: una travessa solidària de Castellet fins a fontpineda , on volem posar el centre el Mateu, i els herois que treballant per la malaltia i els que la pateixen.
Organitzar l'esdeveniment no és gents complicat quan amics, familiars i col·laboradors et confirmen el seu suport des de el començament.
Sempre hi ha dubtes a l'hora de fer públic l'malaltia aliena, però així com el càncer o La sida eren tabús, l'Alzheimer necessita ser conegut, públic i gestionat.
- En primer lloc, per l'enorme quantitat de persones que el pateixen, 1 milió a espanya i 2 a alemanya.
- En segon lloc per la dependència que genera, ja que en l'estadi avançat fa els malalts 100% dependents.
- En tercer lloc, perquè no te cura, i només sabem que la falta de son, el colesterol i la poca estimulació mental expliquen la majoria dels casos.
Per unir l'homenatge amb impacte real, volem donar visibilitat a una fundació de confiança com l'Anna Ribot, que ajuda a famílies amb pocs recursos que tenen familiars amb demència o Alzheimer.
La nostra idea és que la pel·lícula Passes per en Mateu, on mostrem el repte i la nostra història, animi a la gent a prendre consciència i fer donacions a la fundació .
Durant els 84 km de pujar I baixar, vam gravar hores de vídeo per poder fer la pel·lícula. Imagineu-vos el que suposa córrer 84km per muntanya i intentar gravar-ho tot...
Però no li vull afegir més epica, perquè amb els avituallaments de l'Oscar, la meva mare, i l'Elisa( la meva parella), va ser molt fàcil.
Durant la ruta, uns grans amics em van acompanyar.
- José va córrer tot I només tenia paraules d'agraïment pel dia que estàvem gaudint tots plegats.
- Marc va fer els primers 60 km i va tenir la ràdio encesa 8 hores. Sí, sí! Va córrer i parlar Durant 8 hores. Va fer-me riure tant que vaig estar a punt de caure.
- Amb el Magí vaig trobar la serenor, i afrontar els últims quilòmetres fins a Vallirana, km 60.
- El Carlos i el Guillemo ens van fer de guia per l'Ordal i vam gaudir de les últimes hores de sol junts, acabant amb l'apoteòsic pessebre vivent de corbera.
Que el teu entrenador i els teus millors amics t'acompanyin quan fins I tot els tendons fan figa, és un honor...
L'últim avituallament va ser molt emotiu, el Pedro i la Ramona són, juntament amb els altres, uns herois humils que fan que Fontpineda i palleja siguin un espai solidari i protector de la natura. Són gent que admiro i que aprecio molt.
La meta estava a prop, després d'una baixada d'infart des de la creu de l'aragall, anàvem a casa del Mateu on gent molt especial ens esperava. La seva germana, la Montse, és la raó que el meu pare estigui tan ben cuidat, juntament amb la Caro i la Marlene . No podré córrer suficient per mostrar la feina que fan.
Travessar la meta, amb la línia sostinguda pel teu pare i la teva tieta, és un somni.
Celebrar la vida, l'amistat i l'amor és molt fàcil , i els 84km són un petit gest per la gent que cada dia, sense vídeos, reconeixements i gloria, fan autèntics miracles I la vida millor a aquells que ho tenen tan difícil.
Mil gracies als tutors legals, cuidadors i la fundacio Ana Ribot, per fer cada dia la major de les ultres vers una malaltia plena de dificultats, sobre la qual cal mes recursos i visibilitat.
Perquè és la suma de les accions locals la que faran el món un lloc més sa, solidari, i preciós.
Comments
Post a Comment