Skip to main content

A les muntanyes...

 Flueixo entre paisatges vasts i desoladors,bells són com la soledat i el silenci.


La vida sense soroll,
L'orquestra dels rius, el vent i la pluja.

Allà on els ocells no hi són,
els arbres escassegen,
el granit s'escampa formant tarteres infinites
els llacs són dels colors de cel,
on els estats del sòlid I líquid es fonen
entre el turquesa, el blau marí i un arc de tons paradís.

Perquè vull estar aquí?
Que té l'alta muntanya que no tenen els ja massa civilitzats boscos
o el massificat i desnaturalitzat litoral?

Potser la duresa i la bellesa d'una vida fràgil,
avorridament lenta, o els canvis no en tenen d'hores ni dies.

Potser allà, on m'hi trobo petit, nu i meravellosament sol
No hi ha veus que criden al silenci,
Que confonen l'egoisme amb la pau interior,
els somnis amb la joventut,
o la companyia amb l'amor.

Potser en aquells racons,
on em fa por la nit, la tempesta i el fred...
No cal viure massa temps,
ni com els altres volen,
per raons més que equivocades.

Tenim la por a la soledat i la mort com a timó,
i l'individu com la única unitat de mesura.

Si per poc que necessiti, encara us necessito
i per poc que pugui donar, sempre us semblarà poc...

Escullo, sabent que el preu pot ser altíssim,
les meves causes, els nostres reptes,
en un equilibri impossible entre la demos i l'ego.

Defensant la vida lliure de fer a poc gust,
Llistes prestades, o obligacions que poc saben de felicitat.

De l'estupidesa, la inutilitat, de jugar
entre rocs, senders, rius i glaceres
pot ser que estiguin els meus majors moments d'autenticitat.

L'experiència més pura de la contradicció, entre la persecució
de les passions i les sensacions individuals,
I el pagament d'una factura social que no para de pujar...

Per molt que em molesti a pujar metres,
Ella sempre, i en qualsevol lloc, m'agafarà.





Comments

Popular posts from this blog

Day 1 : it all begins with gratefullness

When I was a child, the few hectares of forest and olive trees seemed an immense playground that looked too far to be crossed. An immensity of insects, plants, old trees and fast rabbits were my playground. A place where I can play any superhero and pretend to live on the trees. Hundreds of hours spent, under the heat of long summers and short winters, where time was abundant , and the sun was moving slow, almost hard to perceive . I got a great childhood, not a perfect one, but full of freedom and chances to discover this world. One that I felt was growing, although somehow I managed to catch up with. It was never perfect, but it was full of family, friends, time and welcomed solitude . It is funny how some details are crystal clear, like my grandpa opening the door or my grandma bringing gorgeous dishes to the table. Those times make one aware, that happiness is subtle, and we normally realised that we were happy, only years or even decades later. I am not sure how much impor...