Flueixo entre paisatges vasts i desoladors,bells són com la soledat i el silenci.
La vida sense soroll,
L'orquestra dels rius, el vent i la pluja.
Allà on els ocells no hi són,
els arbres escassegen,
el granit s'escampa formant tarteres infinites
els llacs són dels colors de cel,
on els estats del sòlid I líquid es fonen
entre el turquesa, el blau marí i un arc de tons paradís.
Perquè vull estar aquí?
Que té l'alta muntanya que no tenen els ja massa civilitzats boscos
o el massificat i desnaturalitzat litoral?
Potser la duresa i la bellesa d'una vida fràgil,
avorridament lenta, o els canvis no en tenen d'hores ni dies.
Potser allà, on m'hi trobo petit, nu i meravellosament sol
No hi ha veus que criden al silenci,
Que confonen l'egoisme amb la pau interior,
els somnis amb la joventut,
o la companyia amb l'amor.
Potser en aquells racons,
on em fa por la nit, la tempesta i el fred...
No cal viure massa temps,
ni com els altres volen,
per raons més que equivocades.
Tenim la por a la soledat i la mort com a timó,
i l'individu com la única unitat de mesura.
Si per poc que necessiti, encara us necessito
i per poc que pugui donar, sempre us semblarà poc...
Escullo, sabent que el preu pot ser altíssim,
les meves causes, els nostres reptes,
en un equilibri impossible entre la demos i l'ego.
Defensant la vida lliure de fer a poc gust,
Llistes prestades, o obligacions que poc saben de felicitat.
De l'estupidesa, la inutilitat, de jugar
entre rocs, senders, rius i glaceres
pot ser que estiguin els meus majors moments d'autenticitat.
L'experiència més pura de la contradicció, entre la persecució
de les passions i les sensacions individuals,
I el pagament d'una factura social que no para de pujar...
Per molt que em molesti a pujar metres,
Ella sempre, i en qualsevol lloc, m'agafarà.
Comments
Post a Comment