Poc desprès del meu aniversari, la segona setmana de juny, vàrem gaudir d'una setmana a Cadaqués. Per a nosaltres era un somni, en primer lloc, perquè vivim a Nuremberg, la ciutat més allunyada del mar d'Europa, i en segon lloc, perquè feia més de deu mesos que no trepitjava el meu país.
Per als que s'hagin pres el temps per visitar Cadaqués i els seus voltants, és fàcil entendre perquè és per a no saltes el refugi més adequat de la Costa Brava. Serà el tarannà de la seva gent, el fet de salar o els seus carrers blancs i plens de racons per aturar-se, serà que tot respira a Dalí, o els racons portats d'un altre planeta que el cap de Creus atresora. Sigui com sigui, una part del nostre cor i els nostres somnis, són i seran a Cadaqués.
En una setmana van tenir l'oportunitat de conéixer el Cap de Creus i el parc natural en detall. Una vegada més ens va sorprendre, i vam poder imaginar-nos al Dalí, inspirar-se en les formes impossibles dels corals dipositats al mar. El cap de Creus és un mirador a la natura, a un mateix, recollit pel mar i per un vent que no és ni tímid ni de confiar.
Vàrem constatar, sobretot al costa nord i oest, que la sequera de la zona era si mes no preocupant. La nostra alegria per estar allà no va copsar la realitat que el paisatge semblava més de finals de setembre que de principis de Juny. El canvi climàtic i la sequera cada vegada més forta i serà implacable amb el litoral català, se'n parli o no.
L'incendi recent es veia a venir, per a qui coneix l'estat del parc i la quantitat de visitants, curosos i despitats. Una cigarreta és el detonant d'un camp que necessitat ben poc per ser un polvorí, la resta es història.
Foto del diari Ara
Del paradís a l'infern en uns minuts, i sota la pluja incessant a terres Alemanyes i les inundacions, veig com el meu país crema. Un país que ni tan sols té un programa marcadament ecologista, i hi ha posat tot el cor a la qüestió territorial, mentre el territori s'assecava i segueix sostenint una economia que depèn per funcionar d'energies llunyanes, incertes, contaminants i segurament impagables en qüestió d'anys.
Catalunya no es pot permetre deixar de banda la qüestió energètica i climàtica. La tendència actual de les coses farà que el nostre patrimoni paisatgístic, el nostre model industrial i la seguretat energètic formin part inacceptable d'una loteria mentre les masses criden "aquests polítics de ****" .
El nostre patrimoni natural, cultural, i la nostra resiliència quant a l'aigua, energia i menjar han de ser parts d'un model de territori que treballa pels seus comuns i deixa de la lògica oligopolica de la gestió dels recursos comuns. Necessitem implementar, de forma eficient però descentralitzada, fonts d'energies renovables mentre cuidem el romanent natural que ens queda. Tots i hem de fer alguna cosa, des de reduir el consum dràsticament d'energia, com a invertir en eficiència i renovables a casa nostra, o als nostres negocis.
La responsabilitat de les males perspectives futures no es uniforme, i per tant la factura de la transició tampoc ho hauria de ser. Però hem de prendre un rol actiu al canvi necessari, i començar a sumar forces en els nostres sectors d'influència si volem un futur digne. Haurem d'apagar incendis, com el de Cadaqués, com el de la Covid i les seves variants, però no oblidem les causes dels nostres problemes: un model de desenvolupament excessivament individualista, extractiu i pro creixement, que lluny de respectar els límits planetaris i repartir la riquesa derivada dels esforços col·lectius i individuals, deixa la vida i a cada vegada més gent enrere. Com dirien alguns, decreixement o barbàrie, i jo afegiria, transició justa o crema.
Comments
Post a Comment