Tant a Catalunya com a l'Estat espanyol, un eslògan ha calat en
els moviments per la defensa del territori vers la implementació de grans
projectes de renovables; "Renovables sí, però així no!"
Confrontant un model de substitució dels
combustibles fòssils mitjançant el desplegament centralitzat de grans
projectes, finançats amb capital privat i normalment en llocs no antropitzats
(en parcs naturals, terra fèrtil o on ja es porten activitats econòmiques en el món rural).
Si bé queda clar que les renovables en la totalitat de la seva vida útil són millors que els combustibles fòssils en emissions i que les nuclears en termes de seguretat, no són suficients en si
mateixes per reduir el nostre metabolisme social a nivells sostenibles, ni
d'assolir un món més just que l'actual.
En general, les renovables s'estan implementant
per unes poques empreses que controlen el 85% del mercat elèctric espanyol,
aconseguint un augment del potencial instal·lat sense: limitar el seu us en sol antropitzat, aplicar mesures contundents per reduir el consum de les altres fonts
d'energia o emprar mecanismes per reduir la demanda orientada a la
suficiència.
L'actual paradigma no evita l'exportacio d'emissions mitjançant importacions de
productes\serveis superflus més contaminants, i només considera com a palanques del cambi les millores en eficiència o els canvis de conducta individual.
Si bé les crítiques del "així no" reflecteixen els impactes ambientals i conflictes de cohesió territorial , no són prou actives en el
debat d'un model que: cobreixi les necessitats energètiques del territori,
revisi críticament activitats econòmiques actuals (turisme de masses, navegació
recreativa amb motor, la construcció especulativa, l'agricultura i
ramaderia industrial no regeneratives), revisi l'excessiu consum de recursos (segones residencies, transport privat de combustió, fast fashion), o un compromís quantitativament suficient d'implementar
l'autoconsum o les comunitats energètiques a la velocitat i escala requerides.
El debat se centra en els projectes a rebutjar,
però poc a discutir un nou model econòmic local resilient, de proximitat i no
fòssil, basat en la participació generalitzada i la suficiència, i no en el
creixement. Els moviments per la defensa del territori han de ser agents
crítics no només en projectes concrets de grans empreses, sinó també amb el
model econòmic actual, les traves administratives per implementar les
renovables de forma descentralitzada i participativa (6 anys de mitjana per implementar un parc eòlic [3],
problemes per connectar-se a la xarxa, les restriccions de 2000 mts de proximitat entre la generació i consum comunitari...).
La crida genèrica d' un model energètic més
descentralitzat, democràtic i participatiu, ha de liderar amb l'exemple, fent
propostes que incloguin consideracions de tipus tècnica (estimacions de
necessitats, capacitats per ús, gestió de l'intermitencia solar i eòlica, emmagatzematge ...), econòmica (fonts
de finançament, cost, economies d'escala, beneficiaris, competitivitat
industrial), ambiental (considerant impactes a la biodiversitat local i justícia ambiental global).
El debat és polaritza i s'estanca a un atzucac, quan, per una
banda, governs, promotors i think tanks volen implementar les renovables encaraque sigui sense una transformació social suficient, la reducció dràstica dels usos
energètics superflus o la descentralització de la generació i distribució
energètica.
Per exemple, el govern planteja una empresa energètica pública, però no es reflecteix als pressupostos o en terminis concrets, els promotors
prometen transparència i rigor, però obvien problemàtiques ambientals o fins i
tot la viabilitat econòmica de projectes experimentals com el parc flotant de
tramuntana.
Les associacions que defensen una transició a
ritmes acceptables (assolint la descarbonització de Catalunya al 2050) han de també donar suport a un model energètic que no
contradigui la seguretat alimentària i ambiental, la justícia social dels usos
energètics i del sol, així com assegurar que el territori es beneficiï
d'aquests projectes amb un cost energètic més baix, i no només amb mecanismes
de compensació.
En aquest context, ens trobem entre dos paradigmes
sense un espai comú. Per una banda, cal transcendir del discurs del sacrifici verd sense canvi de model social ("la magnitud de la crisi és massa
gran per restringir el desplegament ... a teulades i terrenys marginals", "el risc de
col·lapse és massa greu com per no emprendre la transició de manera immediata i a gran
escala") , o l'ambientalisme local no socialment transformador o
globalment just, el mal anomenat nimbisme.
En les següents línies, vull oferir un espai per
les persones que defensen la democratització de l'economia, la defensa de
patrimoni natural i cultural, així com la internalització de les nostres
necessitats energètiques en favor de la justícia ambiental local i global. Amb
aquest nou manifest resumit en 6 principis, espero que puguem construir un
debat constructiu però transformador, consensuat però àgil, veritablement
sostenible i amb la justícia social al centre. Comencem.
Renovables si, i així, Sí!
# Principi 1 : Necessitem un pla territorial i marítim ja!. Ha de ser clar, estable políticament i coherent amb els objectius de seguretat alimentària, preservació del patrimoni natural i cultural, salvaguarda del teixit productiu essencial. En darrera instància ha de servir per reduir l'impacte ambiental agregat de la societat catalana d'acord amb els límits planetaris a la vegada que universalitza el benestar.
- Fins al final de l'any no tindrem pla territorial en el context de les renovables, i les experiències fins ara mostren que el nivell d'implementació renovable és molt lent, moltes vegades en conflicte amb el món rural i no decentralitza veritablement el model energètic.
- El pla territorial ha d'assegurar una distribució més justa dels usos energètics del sol que l'actual, on la majoria dels projectes eòlics tenen lloc al sud i oest de Catalunya, lluny del principal punt de consum (Barcelones).
- La proximitat és un principi essencial per reduir pèrdues d'eficiència, mantenir la competitivitat industrial catalana i evitar la proliferació de línies d'alta tensió, seguint el concepte de balanç energètic per unitat de territori
- Ha de protegir la biodiversitat, així com les activitats agrícoles i d'alt valor cultural.
#Principi 2: Les propostes de models de provisió energètica han d'anar acompanyats sempre de dades i estudis, aproximats però vàlids tècnicament i viables econòmicament, fent transparent la font de finançament i la viabilitat legals d'aquests.
Els següents reclams mostren la necessitat de tenir un debat sobre estudis i dades:'Hi ha prou amb l'autoconsum i l'ús de sols antropitzats'
Basant-nos en les dades del PROENCAT2050 i els estudis del CMES, que ja consideren millores en l'eficiència energètica del 50% i el 20% respectivament, l'autoconsum i l'ús de sol antropitzats cobreixen el 30-40% de les necessitats estimades. Val a dir que en cap escenari es qüestiona el creixement econòmic, ni els usos superflus, amb el qual es podrien reduir substancialment els consums fins a un 75%. És a dir, sense una reducció per capita del 75% del consum energètic mitja, els projectes en sols antropitzats no serien suficients per cobrir la demanda actual, encara que considerem millores en l'eficiencia notables.
'El parc eòlic marí és imprescindible per a assolir la sobirania energètica'
El potencial eòlic marí a Catalunya és de 4.000GW\h, que és menys del 3% necessari per fer la transició d'acord amb les previsions del CMES. Cal esmentar que a més a més la tecnologia d'eòlica marina flotant no es madura, i a incerteses sobre la seva viabilitat tècnica i econòmica.
És a dir, ni l'eolica marina és essencial, ni l'expansio sense precedents de les renovables al sol antropitzat serà suficient, assumint que sigui econòmicament viable.
D'aquestes dues observacions podem deduir que serà necessari planificar on, fora del territori urbà i industrial, podem implementar l'eolica i solar terrestre, i que tenint en compte l'escala, maduresa i cost dels parcs flotants marins, no hauria de ser la prioritat en el full de ruta.
Cobrir el 60% de les necessitats energètiques en sol rústic requerirà un 2-2.5% del sol disponible, que són unes 60.000 ha. Si cada comarca acceptes a dedicar com a màxim el 2% del seu sol rústic a renovables, ens trobaríem a la província de Barcelona estaria en clar dèficit energètic (el Barcelonès requeriria un 130% del seu sol rústic). Cal doncs buscar la distribució que generi, de mutu acord, regions netament importadores, i regions netament exportadores.
Cal dir que aquests números ja consideren un ús eficient del biogàs (1%), la biomassa (2-3%) i la hidroelèctrica (6%). Diferents fonts poden donar valors un 50% més alts d'aquestes [3], però en cap cas són suficients.
#Principi 3: La implementació de les renovables sense un canvi del mix energètic, el model de generació i de propietat, així com una auditoria democràtica dels usos no són una garantia d'una millora del benestar o d'un sistema social dintre dels límits planetaris.
Catalunya ha de deixar de fer ús d'energia nuclear (el 50% de l'actual generació elèctrica), i el 70% del consum primari derivat de combustibles fòssils.Això és condició necessària però no suficient per a tenir un metabolisme social dintre dels límits planetaris més enllà de les emissions, ja que la implementació de les renovables requerirà en la fase inicial un augment de les emissions, permanentment una proporció notable del territori, així com la importació de tones de materials. Lluny de portar-nos al bloqueig, aquesta situació ens ha de fer replantejar els nostres usos energètics, fent un ús de l'energia orientat al benestar i no al consum superflu.
La transició a les renovables sense una descentralització de la seva propietat (de l'oligopoli actual a un model multimodal, decentralitzat i més comunitari) no dona garanties d'acabar amb la pobresa energètica ni d'assolir la veritable sobirania energètica. Cal que la societat, les cooperatives i les administracions públiques dediquin molts més recursos i siguin agents actius i no passius de la generació renovable.
#Principi 4: Abans de considerar espais no antropitzats i d'alt valor natural, s'han d'exhaurir totes les opcions a l'abast en sol antropitzat, i assegura que la normativa és una facilitadora i no un bloc administratiu [5] en favor dels macroprojectes a sol no antropitzat.
Tal com hem esmentat, el 41% de les necessitats energètiques es podran cobrir sense afectar els terrenys rústics. La proposta és doncs començar per aquesta part abans d'impactar el territori rural, encara que sigui econòmicament més rendible.
Això vol dir que podem aconseguir 30.000 Gw\h si fem ús d'abocadors, carreteres, ports, aeroports, canals d'aigua... i 12.000Gw\h si desenvolupem l'autoconsum.
Per al 60% restant, s'estima que es necessita un 2% del territori de Catalunya, assumint un mix de 12% eòlica i 88% solar. Per mantenir l'ús del sol als mínims, s'haurien d'implementar de forma conjunta, per aprofitar les línies elèctriques i preferiblement zones amb pendent (així les plaques no es fan ombra). S'ha de prioritzar aquells terrenys de poc valor agrícola, paisatgístic i mediambiental (sols no fèrtils, matorralls...)
L'alternativa Estatal és clara, en el cas de no implementar l'energia renovable 'requerida' a temps, s'implementarà una línia d'alta tensió provinent de l'Arago, traspassant mil quilòmetres de territori rural amb una eficiència energètica molt menor, major factura energètica per empreses i llars, i sense beneficiar les poblacions locals en la seva implementació [3].
#Principi 5 El pes territorial dels projectes ha d'anar lligat al punt de consum
Hi ha dues raons perquè així sigui, la primera i més evident és de justícia social, cal que els punts de consum assumeixin responsablement les seves necessitats energètiques, de manera que qui menys necessita menys afectat tindrà el seu territori.
Per una altra banda, resulta molt més econòmic i energèticament eficient reduir la distància entre generació energètica i punt d'utilització, ja que a més distància majors són les pèrdues per transport.
Cal tenir en compte que a Catalunya hi ha zones com Barcelona on la densitat tan alta de població (16.000 hab. per km2 al Barcelones en comparació a 340 del Gironès) fa inviable la implementació de renovables en sol rural en proporcions homogènies, ja que a la ciutat comptal i l'àrea metropolitana foren necessaris el 130% del sol rural, mentre que a la majoria del territori de Catalunya amb menys del 2% s'assolirien les necessitats energètiques locals.
A més a més d'una reducció sense precedents dels usos energètics urbans a Barcelona i les altres regions deficitàries de sol rural de poc valor del territori, cal desenvolupar un pla que inclogui de forma consensuada territoris amb superàvit i altres amb dèficit energètic, i que això es tradueixi en una menor factura energètica per aquelles comunitats que més esforços facin i siguin donants nets d'energia renovable. És per això que creiem que el sistema de preus nodals i els processos participatius de planificació territorial són una qüestió de justícia social.
#Principi 6 : La transició energètica també ho ha de ser a una transició a la justícia local integrada globalment
La transició a les renovables ha de suposar un canvi en el marc de relacions internacionals comercials, que actualment és injust i suposa un espoli del sud al nord. L'importació dels components i materials necessaris per a implementar renovables no pot seguir l'esquema extractivista, colonialista i d'externacionalitzacio dels impactes ambientals del nostre sistema econòmic fòssil i nuclear.
Aquest canvi de paradigma ha de suposar deixar a la nul·la expressió l'ús d'energia fòssils o nuclears, que suposant imposar riscos vitals i una càrrega injusta a les pròximes generacions i territoris que menys han contribuït a la crisi actual.
Per a ser veritablement exitosa ha d'aconseguir que l'energia sigui accessible econòmicament per usos essencials, així com a ser vector de suport d'una major descentralització i democratització de l'economia.
El debat ha de ser més inclusiu, afegint la societat civil i no només tecnòcrates, promotors i polítics, per assegurar que les diferents perspectives siguin reconegudes i tinguin un espai d'expressió i de decisió ben clar.
Conclusions
Catalunya ha de deixar de viure de fonts d'energia perilloses, injustes i que no tenen cabuda en el futur, i passar a responsabilitzar-se de les seves necessitats energètiques.La ciutadania ha de dir a la vegada, com no i com si vol la transició energètica, i no esperar que el govern, grans promotors o l'estat 'se la faci'. Tal com hem mostrat, el 40% dels usos actuals es poden cobrir sense afectar el territori, i hi ha potencial de reduir fins al 75% el consum energètic garantint un accés segur, més ecològic i econòmic a tota la població, si ens enfoquem en allò que ens aporta veritable benestar.
Fent aquest manifest he de reconèixer que he après molt de totes les parts, i he intentat aportar crítiques constructives tant sobre els que no volen veure projectes de renovables significatius a la seva terra, i que a la vegada que no són protagonistes d'un model econòmic i social no fòssil o de justícia climàtica global, com a aquells promotors que aprofiten l'urgència climàtica per implementar parc eòlics flotants que no són ni suficients, ni segurs ni necessàriament viables.
Faig una crida al govern per a que tracti el territori i l'energia com un be comú, com un dret que ha de ser proveït i garantit per allò que és necessari i suficient, així com que doni les eines legals i financeres per a una expansió sense precedents dels models d'autoconsum, comunitats energètiques i altres projectes que descentralitzin l'oligopoli energètic fòssil i el fals capitalisme verd.
Perquè això va de molt més que de canviar una font d'energia per un altre, això va a democràcia, justícia i de benestar intergeneracional. Digue'm, renovables si, i així si, i posem la nostra energia humana a la disposició d'aquesta oportunitat única per crear el país que volem.
Comments
Post a Comment