Proposta de Transició Energètica Ecosocial a Catalunya: Planificació fins al 2030

En aquest article, m'agradaria plantejar un full de ruta i, alhora, desmentir alguns dels arguments que estan bloquejant una transició ecosocial a Catalunya amb la urgència social i climàtica actual. 

L'objectiu no és fer un article acadèmic, sinó donar ordres de magnitud per orientar el debat amb rigor i amb les veritables opcions que tenim a l'abast. Comencem!

Definim els objectius de la transició ecosocial

En primer lloc, hauríem d'aclarir quins són els objectius i paràmetres que conformen aquesta transició, sent el més concret possible per poder implementar polítiques i estimar els requisits per a la seva implementació, així com els impactes.

1. Que la generació energètica local sigui capaç de cobrir les necessitats essencials: producció d'aliments, transport d'aigua, cuinar, il·luminació, gestió de residus, transport essencial, escoles, telefonia, hospitals, confort tèrmic...
2. Que l'energia necessària per a produir béns essencials tingui uns preus estables i faci viables les activitats econòmiques pertinents, i que no siguin subjectes a fluctuacions de mercat o qüestions geopolítiques.
3. Acabar amb la pobresa energètica i garantir un mínim d'accés energètic a tota la població resident (no turistes).
4. Implementar fonts d'energia coherents amb les possibilitats del territori, i que siguin les més eficaces per reduir emissions i impactes ambientals múltiples; fent una substitució gairebé total dels fòssils el 2040 i de la nuclear el 2030. Aquestes fonts d'energia són, per ordre de potencial, la solar, l'eòlica terrestre, la hidràulica, la biomassa i el biogàs.
5. Canviar els paràmetres de producció de béns essencials com l'alimentació, transport, energia, habitatge... per assegurar uns salaris dignes alhora que es redueixen les pressions ambientals.
6. Reduir les activitats no essencials que generen els majors impactes ambientals: model industrial ramader, producció de vehicles privats, expansió d'infraestructures no essencials (aeroports, casinos, carreteres), turisme de masses de llarga distància, i fast fashion.
7. Ajudar a transicionar els treballadors i empreses afectades per aquesta transició cap a producció necessària, justa i sostenible: canviar de producció de cotxes a busos i trens, de turisme de masses a cultura i serveis d'atenció a infants i gent gran, i canviar el model porcí industrial a permacultura i agricultura regenerativa.

Com traduir aquests objectius en números i polítiques concretes?

Quanta energia necessitem i quanta generem?

1. Si ens limitem a les necessitats essencials (decreixement planificat enfocat a cobrir els serveis essencials): 7.000 kWh per persona o unes 17 plaques solars de 300 watts amb una radiació esperada de 4 hores al dia al llarg de tot l'any.
2. Si seguim el PROENCAT: 22.500 kWh o unes 51 plaques per persona.
3. Si seguim amb el BAU (creixement econòmic 1.5% anual): 48.000 kWh o 112 plaques per persona.

Aquests tres escenaris mostren que, depenent dels objectius de provisió, tindrem uns requeriments de renovables equivalents molt diferents. Un escenari de decreixement planificat orientat a les necessitats socials i no al creixement i monocultius requereix 10 vegades menys renovables que una substitució 1:1 amb el model actual de creixement econòmic.

Actualment, Catalunya genera al voltant del 10% de l'energia primària amb renovables, i amb un pes molt petit de la solar, que es troba a menys de l'1% del total, encara que ha de ser la principal font d'energia del futur per les condicions climàtiques del territori.

Tal com vaig plantejar en aquest article, a les comarques de Girona s'haurien d'instal·lar 100 vegades més de pressa les renovables fins i tot en un escenari de decreixement com el que plantejo, amb una reducció del 60% sobre la generació d'energia primaria total actual.

Cal esmentar que en els propers 4-5 anys hauríem de cobrir la demanda coberta per la nuclear degut a la seva descomissió, i això suposaria que la solar passés d'un 0.5% actual al 15.5% el 2030. Aquest augment de factor 30 no té en compte la també necessària substitució del pes dels combustibles fòssils, sobretot el petroli, que té un pes actual del 55%.

Com podem garantir estabilitat de preus i l'estabilitat del nostre sistema productiu?

La manera més evident de fer-ho seria canviant el sistema de preus, del marginalista actual on es paga l'última font més cara, a un altre que moderi més el preu per cada esglaó, atorgant més beneficis a les fonts més econòmiques.  

Una forma més reactiva aplicada pel govern espanyol va ser l'absorció dels beneficis extraordinaris de les energètiques per subvencionar els preus a l'ús, encara que es va fer de forma insuficient i sense discriminar usos essencials. Això no és una competència de Catalunya, i mentre el sistema de preus es mantingui, les millors alternatives són per nosaltres son:

• 1. Una provisió pública amb preus estables i assequibles.
• 2. La creació de xarxes de comunitats energètiques on la majoria de la generació es consumeixi de manera local i els excedents es venguin de forma pactada entre membres de la comunitat. Això s'està fent a Alemanya, entre altres, i pot ajudar a desacoblar molts usuaris i sectors productius de les fluctuacions del mercat.

Si volem evitar el que va succeir el 2021 amb els preus de l'energia, hauríem de pressionar per un canvi del sistema de preus a nivell estatal, i també per tractar l'energia no com un bé de mercat, sinó com un bé estratègic i servei essencial per la gent i el sistema productiu.

Com podem acabar amb la pobresa energètica?

La pobresa en general i la pobresa energètica en particular són símptomes d'un sistema econòmic que genera escassetat artificial, i limita l'accés a qui pugui pagar els preus de mercat. Si no garantim uns preus públics i provisió bàsica universal, com a mínim el govern hauria de protegir les famílies que no poden pagar els usos mínims energètics. 

 L'energètica pública hauria de prioritzar l'accés a les renovables públiques a aquests grups. Amb les dades actuals d'un 20% de pobresa energètica, això requeriria 11.200 GWh instal·lats. Finançar això públicament amb un cost de 100 euros per MWh de solar suposaria una despesa constant del 0.38% del PIB català o 1200 millions d'euros. Sembla del tot assumible fins i tot si s'escala al total de la població, ja que suposaria 2 punts de PIB anual.

Quines energies són les més viables per la transició?

D'acord amb Eduard Furro del CMEs, així com la planificació de PROENCAT, entre d'altres, Catalunya ha de tenir un model majoritàriament solar, amb unes contribucions més modestes de la hidràulica, eòlica terrestre, biomassa, biogàs i eolica marina. Per a suplir les valls en generació, necessitarem bateries, hidrogen, biomassa, biogàs així com hidràulica reversible. Cap de les solucions estan lliures de complexitats i de necessitats materials, però sense cap dubte són millors que els fòssils i la nuclear, en cost i a més permeten que la majoria de la despesa energètica quedi al territori (uns 40.000 mil millions d'euros o >2 vegades el deficit fiscal).

Això sí, sempre i quan fem els deures i no hàgim d'implementar una MAT per cobrir les necessitats amb els excedents instal·lats a l'Aragó, amb els impactes ambientals i la pèrdua d'una oportunitat per ser corresponsables i amos de la generació energètica.

Els macroparcs eòlics marins han focalitzat molta atenció recentment, i és normal tenint en compte el canvi paisatgístic i les afectacions al territori. S'ha de recordar que el macroparc de Cap de Creus no suposa ni una capacitat substantiva pels impactes que suposa, ni la forma més barata i segura de tenir accés a renovables a escala. La seva implementació té incerteses tècniques i moltes vegades obvia la més que possible reducció dels vents de tramuntana degut a l'escalfament dels oceans.

M'agradaria recordar que les principals causes per la pèrdua de biodiversitat són i seran els combustibles fòssils i el model industrial animal, el darrer particularment important en el territori: és la principal causa de canvi de sòl, contaminació i explotació d'aqüífers, i font d'emissions de metà i altres gasos d'efecte hivernacle. 

Les renovables necessiten fòssils per a la seva implementació, però permeten una reducció del 90% de les emissions per MWh, i no contaminen l'aire de forma local, entre altres. Les problemàtiques sobre les renovables hauríem de fer que ens comprometem a reduir els usos energètics al màxim per reduir els impactes inevitables amb la tecnologia existent, no a seguir amb el model actual fòssil i nuclear. Qui no vulgui renovables haurà de preparar-se per viure sense cap accés a energia, perquè el model actual no és viable climaticament ni just.

En quant a les necessitats de territori insisteixo en el mateix que en el tema de la biodiversitat, el topall del 2% del territori no es pot comparar amb la superfície utilitzada per la indústria animal o usos superflus, sobretot pel turisme. Un exemple paradigmàtic és que a Catalunya 40.000 hectàrees són camp de golf (fent una aproximació de 80 hectàrees i uns 500 camps actius) o 600.000 hectàrees per usos agrícoles o ramaders. Amb una reducció dels camps de golf i una part molt petita del model ramader arribarien de sobres a l'ocupació necessària sense afectar espais naturals o la producció agrícola necessària. La agrofotovoltaica podria a mes complementar els ingresos d'agricultors sense afectar la sobirania alimentaria.

Quins canvis són necessaris al sistema productiu?

Hi ha elements que necessiten reducció i canvi de paràmetres de producció:

1. El model ramader intensiu ha de reduir la seva escala i passar a un model regeneratiu amb molta més presència d'una dieta vegetariana amb aliments que necessitin menys aigua.
2. El model de vehicle privat ha de passar a un model de producció de vehicles d'ús públic, transport pesat elèctric i reduir a vehicles molt més lleugers i compartits per aquells desplaçaments on el transport públic no arribi. En lloc de produir SUVs, Catalunya podria estar al capdavant de bateries amb materials més abundants, hidrogen, transport pesat elèctric, trens, busos... la feina necessària no mancarà.
3. El turisme de masses no només és un desastre ambiental, sinó que està fent la vida impossible a la gent local, trencant la cohesió territorial i fent que el sistema productiu sigui molt fràgil i dependent d'un sector que degut al canvi climàtic i la crisi energètica patirà de ben segur, especialment a l'estiu - s'ha de reduir i afavorir el turisme de proximitat, integrat i respectuós amb les poblacions locals i el medi ambient.
4. El sector tèxtil també ha de canviar, de l'espiral de cicles curts i materials que depenen dels fòssils a una indústria més justa amb els treballadors, orgànica en els seus materials i que maximitzi la vida útil; marques com Nnormal estan canviant el paradigma en la direcció correcta, i les marques amb seu al nostre país haurien de fer el mateix.
5. En general, la planficació de la producció i el consum no han pensat en quan hi ha més energia renovable disponible. Hauríem de produir i consumir més de dia, sobretot aquells béns de llarga durada s'han de fer en els mesos i hores de més sol, i fer usos energètics més fonamentals a l'hivern i a les hores on no hi ha ni prou vent ni sol. Els horaris i els plans de producció no poden donar l'esquena a la temporalitat de les renovables i s'hauran d'adaptar per evitar requeriments d'emmagatzematge impossibles.
6. Falta gent i pressupost per a professionals de la salut, cures en general, educació i cultura. Aquestes activitats són essencials i tenen un impacte molt baix, sempre i quan no assumeixin de forma exponencial tecnologies de poca efectivitat social. Les baixades de demanda laboral industrial i de treballs superflus es poden compensar amb una societat blindada socialment amb treballadors que ajudin a curar persones i ecosistemes. El mercat no és en si mateix un proveïdor suficient i just d'aquests serveis.
7.  L'habitatge està sent captat per fons voltor i especuladors sense escrúpols, escanyant a la gent i fent que tots els augments en productivitat siguin absorbits per grans tenidors. L'acceptació de la transició requereix intervenir, amb o sense competències, aquest bé essencial que ens obliga a produir i treballar més del que és necessari per enriquir uns pocs.

El decreixement no és recessió, és abundància pública dins dels límits planetaris i socials

El decreixement es confon amb la recessió i tornar al neolític. El decreixement només planteja posar al centre de l'economia la priorització democràtica de les necessitats humanes, i viure dins dels límits planetaris. 

Hem d'escollir si deixem que el capitalisme destrueixi la vida a la terra i ens faci cada vegada més pobres, o assolim les decisions econòmiques i els esforços productius sota criteris de justícia social i climàtica, actuant localment però defensant la justícia global. 

El decreixement és desitjable i millorarà la qualitat de vida de la majoria, no hauríem de deixar que l'immobilisme polític ens impedeixi lluitar per una transició veritablement transformadora o justa. Les darreres eleccions mostren com no ser radical només ajuda al creixement de la dreta, ni més ni menys.

La transició no pot deixar cap treballador enrere, necessitem solidaritat extrema

Ramaders, hotelers, enginyers de cotxes, personal de l'aeroport... necessiten ser inclosos i atesos en aquesta transició amb el màxim suport i comprensió. Hem de donar estabilitat i la seguretat que hi hagi feines necessàries i de valor social per a tothom, i tant la iniciativa privada com la pública han d'estar-hi.

Necessitem professors, agricultors regeneratius, restauradors i protectors d'espais naturals, instal·ladors de renovables, enginyers per millorar els sistemes energètics, de transport i emmagatzematge d'energia... independentment que el capitalisme vulgui o no, aquestes feines necessàries han de tenir sous justos i donar un futur apassionant i segur als treballadors i la societat en conjunt.

Conclusions

La transició energètica no ha de solucionar els problemes civilitzatoris dels propers 1000 anys, sinó dels propers 20. Hem de reduir les emissions un 90%, garantir un accés segur, assequible i més sostenible de l'energia i altres serveis bàsics. 

Això requerirà entre 100 i 300 vegades més renovables que les que tenim instal·lades ara, però sobretot, un canvi del model productiu que assumeixi la reducció del metabolisme total, la transformació de com i què produïm, alhora que no deixem ningú enrere. 

Catalunya no està fent els deures, ni en instal·lació renovable, ni en reduir la dependència dels porcins industrials i d'un model de turisme que destrueix comunitats i maltracta la gent local.

Hem de començar a caminar de manera ferma però humil, reconeixent el repte i les imperfeccions de les solucions possibles. L'immobilisme és un èxit per al model actual extractivista, l'única opció doncs és canviar i fer-ho de pressa, no sabem quant temps tenim, però sabem que cada any és menys...